Entorn Natural
Riu Segura
El Segura neix a Pontones, província de Jaén, i en el seu recorregut travessa Albacete, Múrcia i Alacant on desemboca al Mar Mediterrani per Guardamar del Segura.
El desenvolupament de les poblacions que el voregen sempre ha estat estretament lligat a l’agricultura.
Els ibers van ser la primera civilització a assentar a la vora del Riu Segura i aprofitar els seus recursos desenvolupant l’agricultura o la pesca. També van aprendre a identificar els cicles de crescudes i sequeres adaptant al riu seus sistemes de cultiu.
El sistema de regs que es va establir a la Vega del Segura va ser traçat inicialment pels àrabs, tot i que ja els romans van emprar les sèquies i petits aqüeductes per facilitar el seu ús.
Els àrabs van saber aprofitar al màxim els recursos que oferia el Segura, establint una extensa xarxa de canalitzacions que portaven l’aigua a tots els camps de cultiu de la seva conca. Sínies, molins, ponts i altres construccions van inundar el paisatge al llarg del riu, permetent la florida de l’agricultura.
Però amb el temps, l’auge econòmic i la prosperitat generada es va convertir en un problema de massificació, derivades de l’explotació de les seves riberes i el cultiu intensiu en el seu vega. Un problema que va obligar a establir uns sistemes de repartiment d’aigua que es mantenen en l’actualitat.
No només va influir el medi ambient amb la reducció de pluges en tota la seva vega, sinó que la mà de l’home va tenir també un paper important en els usos de la llera. La desforestació del segle XVIII i sobretot la de la segona meitat del XIX van tenir conseqüències desastroses per al règim fluvial.
Els recursos hídrics medievals i de l’edat moderna, fins a finals del segle XIX, eren més grans que en l’actualitat. No obstant això, l’absència d’embassaments de circulació va provocar que el règim dels cursos fluvials fos bastant més irregular fins 1950-1960. Per això es produïen contínues crescudes a la tardor, hivern, i forts estiatges.
D’una banda, les nombroses inundacions danyaven les infraestructures de regadiu i contaminaven l’aigua per beure, però d’altra banda contribuïen a humidificar el sòl en profunditat i enriquien els seus aqüífers.
Algunes de les riuades més conegudes i catastròfiques van ser, per exemple les de 1987 i 1989 provocant nombroses pèrdues humanes i materials.
Després de l’auge econòmic i demogràfic del segle XVIII i XIX, la Múrcia contemporània es troba marcada per profundes sequeres i importants inundacions, a més de la guerra contra Napoleó. A mitjans del XIX es produeix un creixement econòmic a causa de l’explotació dels jaciments minerals i al tímid inici de la industrialització.
Les grans obres hidràuliques no van començar a desenvolupar-se fins a principis del segle XX, amb embassaments que emmagatzemen aigua dels seus afluents. A principis de segle es construeixen els embassaments d’Alfons XIII, Talave i La Fuensanta, fomentant el desenvolupament dels regadius tradicionals.
El 1949 comencen les obres preliminars de construció de l’embassament més gran de la seva conca: el del Cenajo, que posa en funcionament uns 19 pantans i assuts per controlar tots els recursos hídrics del riu i evitar a més els importants danys de les avingudes.
El 6 de juny de 1963, el Cap d’Estat Francisco Franco va inaugurar el pantà del Cenajo. La inauguració va tenir lloc amb un espectacle de llum i so. El Cenajo es troba en un paratge envoltat de muntanyes, localitzant tot tipus d’espècies vegetals en estat natural, amb domini de la pineda sobre calcàries i dolomies, dominant el pi blanc i un sotabosc de romaní, ginebre i lestico. Així mateix la fauna és igual de variada: esparvers, àguiles calçades, senglars, guineus, esquirols i altres menors. L’abundància de penyals permet l’aniuament de halcoles i àguiles cuabarrades.
En parlar de conca hidrogràfica es fa referència tant a la conca del riu com al conjunt d’afluents, rambles i aqüífers que es distribueixen al llarg del seu eix central, distribuint els cabals en els dos marges.
El 1968 s’inicien les obres del transvasament Tajo-Segura, que permeten ampliar les zones de reg agrícola i garantir la permanència de les zones tradicionals. El 1971 l’estat va promulgar una llei coneguda com de Aprofitament conjunt del Tajo-Segura en la qual s’establia un cabal trasvasable de 600 hm3 en una primera fase i de 1.000 hm3 en una segona.
La presa Assut d’Ojós va ser construïda el 1975 per derivar les aigües del Transvasament Tajo-Segura, ia partir de la mateixa, una mínima part del cabal continua per la seva llera natural: la resta es va derivar cap a l’esquerra fins al Canal de Crevillent, i des d’aquest, a l’embassament de la Pedrera i cap a la dreta l’aigua es condueix per regar els camps de Lorca i Almeria. Finalment, el Baix Segura comença amb l’entrada del riu a la província d’Alacant.
Assut d’Alfeitamí
L’Assut de Alfeitamí, una costosa inversió sufragada en la seva major part pels almoradidenses, va suposar però un element fonamental per a l’enlairament de l’economia i de la població tant d’Almoradí com d’altres poblacions properes.
Al llarg dels temps va patir modificacions, en part per les necessàries reparacions i en part per la millora de les tecnologies aplicables. Al costat del assut hi havia un molí, avui desaparegut, que aprofitava la força de les aigües per transformar el cereal en farina. Part de la maquinària d’aquest molí es pot observar en l’Institut d’Ensenyament Secundari que porta el seu nom a Almoradí.
Sotos
En la ruta verda trobem el soto dedicat a la Mimosa (Acacia cyanophylla) al costat d’un nou soto de grans dimensions (63.000 m2), amb un ampli espai per a l’esbarjo, zona de pícnic, jocs infantils, etc.
Els sotos del riu Segura han estat restaurats en els últims anys revegetándolos amb arbres endèmics i altres propis de la cultura d’Almoradí com lidoneros (Celtis australis), tamarius (Tamarix gallica), pollancres (Populus sp.), Garrofers (Ceratonia siliqua), oliveres (Olea europea), palmeres datileres (Phoenix dactylifera), palmeres canàries (Phoenix canariensis), etc. Al costat de espècies arbustives com el Baladre (Nerium oleander), Piteras (Agave americana), ginesta (Spartium junceum), etc.
Rutes Blaus
La referent al nostre Riu Segura, RUTA BLAVA II, podeu descarregar-la directament clicant aquí:
Horta
L’horta constitueix un paisatge cultural, socioeconòmic i mediambiental, resultat del treball de moltes generacions al llarg de segles, constituint valors ambientals, culturals i econòmics, que són la principal senyal d’identitat per a la comarca. A més d’un valor econòmic i productiu, l’horta constitueix en si un espai a conservar perquè no desaparegui dels valors mediambientals i patrimonials.
Quant als cultius destacats a Almoradí es troben els cítrics i diverses hortalisses i verdures, entre les quals destaca la Carxofa.
Hoyo Serrano
