història
D.José Montesinos Pérez Martínez (1745-1828), va escriure entre 1.791 i 1.816 el “Compendi Històric oriolà”, cèlebre manuscrit que després de moltes vicissituds es troba avui a la caixa Rural Central d’Oriola. Al està compresa la “Crònica Suma de la Il·lustre Universitat Règia d’Almoradí”, en la qual es parla dels orígens i història de la vila.
Si bé cal esmentar que l’obra de Montesinos ha resultat ser una barreja d’història, llegenda i mite (encara que no per això menys bella), no podem establir el seu nivell de veracitat donades les seves característiques.
Segons aquest manuscrit, Almoradí va ser fundada l’any 1.896 abans de Crist pel llegendari Rei Brigo, i va rebre el nom d’Amarión. Va pertànyer a la província de Contestania, constituint part d’un poble de l’Espanya primitiva (probablement d’origen iber) que estava assentat en el territori de l’actual província d’Alacant.
Posteriorment sembla ser que va ser dominada per grecs i cartaginesos, encara que van ser els romans els que van deixar empremtes inequívoques del seu pas per Amarión. Més tard va passar a pertànyer als visigots (quan aquests van expulsar als romans), depenent així, Almoradí, de Teodomiro.
L’any 713 després de Crist, Teodomiro va ser derrotat per les tropes musulmanes d’Abd-al-azis, en una lluita que va durar vint mesos. No obstant la seva derrota, el duc va obtenir un favorable tracte en virtut del qual, tota la comarca sud de la província va quedar formant un petit Estat cristià denominat Tudmir -amb determinat vassallatge respecte dels emires-, mentre pràcticament tota la península es trobava sota domini musulmà. Aquesta autonomia es va conservar fins a principis del segle IX en què Abderraman va imposar el domini musulmà.
Aquest domini es va allargar fins a l’any 1.226, en què Jaume I el Conqueridor va dominar Almoradí i va expulsar els moriscos passant el nostre poble a tenir completa dependència d’Orihuela. Diu la llegenda, que la nit anterior a la gran batalla que va enfrontar a Jaume I el Conqueridor amb els moriscos que dominaven la zona i que va tenir lloc un 30 de Febrer, van ser vistes sobre la mesquita unes enormes aspes daurades, símbol del martiri de Sant Andreu. Assabentat d’això en Rei En Jaume i recordant la festivitat d’aquest dia (Sant Andreu), va ordenar l’assalt de les muralles i va reconquistar Almoradí.
Anys més tard, Alfons X el Savi, gendre de Jaume I, va concedir l’alqueria de Daya i el lloc d’Almoradí, al cavaller castellà Fernando Pérez de Guzmán. Trenta-dos anys després, Jaume II d’Aragó va recuperar Almoradí per haver comès el de Guzmán un fet deslleial, quedant així Almoradí agregada a la Reial Corona.
L’any 1.583, Felip II li concedeix a Almoradí el privilegi d’Universitat. Així es denominava a Catalunya i posteriorment per la Corona d’Aragó als municipis durant l’Edat Mitjana, i així va deixar el nostre poble de dependre d’Oriola.
En acabar la Guerra de Successió amb el triomf de Felip V, es van abolir els furs del Regne de València i es va prohibir la redacció de documents en valencià. A l’Arxiu Parroquial hi ha constància del canvi del dialecte per la llengua castellana. Així mateix, el Rei va concedir a Almoradí el títol de “Vila Il·lustre” per la seva lleialtat a la Corona.
Però aquesta és només una de les versions sobre l’origen i fundació d’Almoradí, ja que Gonzalo Vidal Tur, en el seu llibre “Un Bisbat Espanyol a Orihuela-Aliante”, silencia al Rei Brigo i als successius ocupants del nostre poble i concedeix el protagonisme de la fundació als Almoràvits, tribu occidental del Marroc que va subjugar gairebé la meitat d’Espanya de 1.130 a 1.273.
“Era llavors un fort alcàsser amb torres,
muralles i grans fossats. Els Almoràvits,
quan van arribar a Múrcia corriéronse
alguns fins a la desembocadura
del Riu Segura, quedant meravellats
de la bondat i bellesa de les
terres de les seves riberas.Para gaudir-i explotar-les, van crear un alcazar
i perquè recordés als seus fundadors,
llamáronle Almoradí “
Almoradí malgrat la seva antiga data de fundació, és un poble jove i en què a penes s’observen restes del passat, ja que un fort terratrèmol esdevingut a la primavera de 1.829, concretament el 21 de Març, el va destruir per complet. Han estat molt poques els vestigis què han arribat fins als nostres dies. Entre ells cal destacar el magnífic òrgan parroquial.Así podem concloure dient que Almoradí és un vell poble al qual el pas dels anys no ha fet sinó rejovenir, però no per això ha oblidat el seu passat ni les seves tradicions i costums, tan antigues com la seva història.
Com diu Escolano el propi nom del poble evoca el seu passat doncs Almoradí és una paraula àrab que significa “El meu Voluntat i la meva Desig”.
Escut heràldic
L’actual escut heràldic d’Almoradí, que comença a utilitzar-se oficiosament en el Programa de Fira i Festes de 1.971, no és adoptat definitivament fins 1.976, un cop rebut el dictamen de la Reial Acadèmia de la Història, que aprova que l’escut d’Almoradí sigui :
“Tallat. 1r, de gules, la creu de Sant Andreu, d’or, quatre pals, de gules. Per timbre corona real tancada”
Quan la corporació municipal, incorporant-lo al programa de Fira i Festes de 1.971, divulga el nou escut, ja el Jutjat Privatiu d’Aigües de l’Assut d’Alfeitamí venia utilitzant els seus components essencials en el segell amb què timbraba seus actes i documents.
L’autor o autors d’aquest vàlid antecedent de l’escut heràldic municipal coneixerien, sens dubte, un cèlebre manuscrit escrit entre 1.791 i 1.816 per don José Montesinos Pérez Martínez de Orumbella, amb el títol “Compendi Històric oriolà” que actualment es conserva a la Caixa Rural central d’Oriola.
En aquesta monumental obra, inclou Montesinos seva “Crònica Suma de la Il·lustre Universitat Règia d’Almoradí”, que s’inicia amb un dibuix una mica rudimentari de l’escut de “la cèlebre Universitat Règia d’Almoradí (que ni és vila ni és lloc …) , Amb la creu de Sant Andreu i els pals de Jaume el Conqueridor. i és, sens dubte, i excepte alguna diferència, el que ha inspirat l’actual blasó municipal.
El mateix Montesinos ens informa que Almoradí va ser “posseïda, de cartaginesos, africans, romans, visigots, gots i moros els bàrbars otomans la van posseir llastimosament, amb mesquita molt principal en culte del seu profeta Mahoma 542 anys, és a dir, des del de 714 fins al de 1.263, que el invictísimo Rei d’Aragó Jaume I el Conqueridor, la va rescatar dia 30 de novembre, propi de l’Apòstol Sant Andreu, havent-se vist la nit anterior a la seva conquesta per tot l’exèrcit cristià miraculosament sobre la mesquita una creu daurada , símbol del martiri de Sant Andreu, motiu pel qual va manar aquell invicte monarca que, purgat dit lloc de les immundícies mahometanas, es dediqués i consagrés amb tota solemnitat en honor d’aquest Sant Apòstol, com efectivament es va fer en el següent any de 1.264 ”
No és, doncs, casualitat insòlita l’organització heràldica aprovada per al nostre municipi; si bé estimem que en el manuscrit de Montesinos es barregen la història, la llegenda i el mite.
