L’edifici es va projectar el 1929 per ser utilitzat com modern hospital, i com a tal es va construir, distribuint la planta superior en dos pavellons, un per a homes amb sis habitacions i l’altre amb set, per a dones. Al costat d’aquest últim pavelló també es va condicionar l’estada per a cinc religioses Carmelites amb un petit menjador.

A la planta de sota hi havia una gran sala amb capacitat per a vuit llits, una petita farmaciola i laboratori, oficines i una sala d’operacions. A més, just darrere, un enorme pati amb un pou servia de safareig, i apartat de la resta de l’edifici, una petita sala prevista per a pavelló d’infecciosos.

Almenys en dues ocasions va ser rebutjat el projecte per la Comissió Provincial de Sanitat, ja que incomplia en molts punts les normatives que llavors s’exigien per a un edifici d’aquestes característiques, i patia de bastants defectes: Es projectaven 13 llits, quan el mínim exigit per a la població de llavors (7000 habitants) era de 25. Faltava capacitat de local per malalt, ja que com a mínim calien de 37 a 40 m3, mentre que el projecte presentava de mitjana 32 m3 per pacient. Algunes sales tenien ventilació indirecta, i aquest era un altre problema de difícil solució.

El resultat final és que l’Hospital no va tenir l’èxit esperat, i les monges tot just atenien algun malalt esporàdic, per la qual cosa van aprofitar la sala de baix per donar classes a les nenes.

El 1931 finalment es va suspendre la subvenció a les Germanes Carmelites Descalces i es va rescindir el contracte que es tenia amb elles, de manera que finalment abandonaronn l’edifici i es van traslladar al carrer Cervantes, on continuarien fins al final de la guerra impartint classes.

L’hospital en realitat només es va utilitzar com a tal en els últims mesos de la guerra, quan va ser autoritzat per atendre ferits, denominant hospital de sang.

Sobre la teulada es va pintar una enorme creu vermella.

També va ser usat per albergar alguns refugiats durant la guerra, i en acabar la contesa, com a presó provisional.

El 7 de gener de 1961 s’inaugura en un saló de la primera planta la biblioteca municipal, que el 1984 es trasllada a un local a Pablo Picasso que aviat es queda petit. De nou, el 1992 torna a habilitar un nou local aquí, aquest cop més gran (175 m) ia la segona planta.

Font: “Almoradí, un recorregut històric” de José Antonio Latorre Coves